A finals del segle XIX, la flota pesquera ja havia assolit una importància capital i les provisions que es necessitaven per satisfer les necessitats de les tripulacions de les barques de Larraix, va propiciar l’obertura d’establiments de queviures, oficialment anomenades ‘abaceries’, i dites ‘tendes’ en l’argot popular.

De totes elles, no obstant ser-hi la més antiga, és l’única que resta en peu i en procés de restauració, gràcies a la seva actual propietària, Francisca Lledó Vaello. Es tracta de ‘Comestibles Emilio Lledó’, encara  que se la coneix com ‘ca Mílio lleó’; nom derivat del dels amos de la botiga durant vàries generacions.

Ubicada a l’antiga Plaça Nova (actual c/ Convent nº1) s’hi trobava a la cruïlla del camí reial de la Vila Joiosa i l’enllaç amb el d’Aigües, i estava presidida per un colossal exemplar de pi roig, que fou un referent del Campello durant més d’un segle.

Negoci del segle XIX

L’edifici de dues plantes, d’harmoniós i policromat estil mediterrani, es deu al seu iaio Emilio Lledó Carratalà, qui l’any 1900, amb bona visió de futur, reformà i amplià l’immoble existent (possiblement de 1870), adequant-lo a les necessitats comercials del nou municipi.

-“Però el negoci és anterior, prové del meu ‘bisagüelo’, i des d’aleshores, aquí hem viscut tota la família”, diu orgullosa i nostàlgica, Paca ‘milio’.

De l’ acció fabril del “tio Mílio”, ha quedat un extraordinari llibre de còpies de cartes, datades a l’inici del segle XX, que certifica una part dels intercanvis entre aquell extraordinari mercader i un munt de proveïdors i clients. Comandes i vendes; pagament i cobraments; reclamacions i agraïments. Tot un tractat del interrelació comercial entre el Campello i la resta de la Península, ara fa quasi 125 anys.

Tota classe de mercaderies

 A la botiga s’hi podia trobar qualsevol mercaderia: des d’ultramarins, vins i licors, a llibreria i roba, passant per terrissa, paqueteria o espardenyeria. El negoci es complementava amb els subministres a les barques de Larraix.

-“Teníem de tot per cobrir les necessitats dels clients: des de coses cares a les més econòmiques. És per això que les ‘farineres’ (recipients on es deposita el gènere) estaven a rull de llegums i cereals, d’embotits i bacallà; però igualment de panís, segó i vinassa, per als animals. Productes que portaven no tan sols d’Alacant, si més no de totes bandes: de Sevilla, de Madrid i de Barcelona”.

Però tot aquell desenvolupament es va veure interromput durant els anys del pronunciament militar del 36 i posteriors, quan la nissaga ‘lleó’ va viure els pitjors moments per la manca de matèries primes, sobre després del triomf del govern feixista i el boicot internacional consegüent.

Època de plenitud

A mitjans dels 50 amb la renovació de la flota pesquera, el negoci torna a reflotar i amb els ‘prodigiosos anys seixanta’, s’entra en la modernitat (…) “ja no havíem de fer paquetets i cartutxos, amb ‘quarts’ o ‘lliures’ dels productes; ni mesurar l’oli, ni el vi. La mercaderia començava a vindre empaquetada i embotellada, encara que es mantenia la tradicional venda al detall”.

Eixa època també va suposar la innovació d’una societat endarrerida, que es va veure impactada amb la vinguda dels turistes que portaven noves formes de vida i mostraven diferents maneres de comportaments més oberts i lliberals als que estàvem acostumats per aquí. Igualment arribaren els immigrants, que venien a treballar, sobre tots a les tomaqueres de l’empresa ‘Bonny.  Els dèiem ‘castellans’ perquè eixa era i, continua sent, la seva parla, (…) “i ells foren els que rebatejaren el nom de la botiga de ‘ca Mílio i començaren a conèixer-la com ‘la tienda el pino’”, recorda Paca..

Declivi i tancament

La instal·lació de l’Hiper-San Juan, la primera de les grans superfícies comercials, a mitjans del 1977, feu minvar l’hegemonia que durant dècades havia gaudit i, com en èpoques anteriors, Francisca Lledó va saber adaptar-se a les noves circumstàncies i mantindre un nivell digne fins la seva jubilació al juliol de 1999, data en que va abaixar les persianes, definitivament, l’emblemàtic negoci.

I des d’aleshores, la casona va romandre tancada y deteriorant-se durant més de dues dècades.

Presentació associació AFOMUC

-‘Però resulta que fa uns mesos me se va afonar un tros del terra de la tenda, que estava com un segle enrere, perquè fa tres anys només em vaig arreglar la part de la casa per a poder viure. I ja posats s’ha rehabilitar tot l’immoble, perquè la teulada tenia goteres i la cambra estava en males condicions. També m’he ‘encaramitat’ i em restaurat l’interior, el paviment de rajola hidràulica, el mostrador y les ‘farineres’, que són de ‘maera’ curada i molt resistents, les portes xapades de llanda, xi tot’.

Queda pendent la reparació de la façana, atès que l’estucat raspat porta components minerals i costa trobar especialistes que ho treballen acuradament.

Mentre, un cop enllestida la restauració interior, l’associació de música clàssica AFOMUC, farà la seva presentació oficial, amb unes audicions al denominat centre cultural ‘Tenda el pi’, el proper diumenge dia 7.

• FOTOS: JULIÀ G. SOLER
• 2.- Casa amb el pi, 1962
• 4.- Interior, 2024
• 5.- Exterior, 2024
• FRANCISCA LLEDÓ
• 1.- Llicència apertura, 1900
• 3.- Interior, 1974