JULIÀ P. SOLER
La senzilla rutina d’accedir a l’ascensor comunitari, que per a qualsevol mortal no significa cap esforç, es converteix en una odissea per a Rafael Galvañ qui, als seus més de 99 anys (juliol 1925), s’ha d’enfrontar a una perillosa ‘escalada’ cada vegada que vol fer el simple exercici d’eixir al carrer o tornar a sa casa.
La causa té el seu origen en el tram d’escala que separa el vestíbul de l’edifici i el replà de l’ascensor, convertit en un obstacle cada vegada més insalvable i perillós per a una persona d’edat tan avançada. Handicap al que s’ha de sumar la seva discapacitat motriu que l’obliga a servir-se d’un caminador per als desplaçaments quotidians
Resident al nº54 de la Rambla de Sant Joan, un bloc d’habitatges construït el 1987, sense habilitació a la Llei d’Accessibilitat i Supressió de Barreres Arquitectòniques (5 de maig 1998), en què arran de la seva apoplexia, el 2011 es va instal·lar una cadira elevadora amb què salvar els sis esglaons ‘maleïts’.
-«Artefacte que es va fer servir poc, perquè contínuament estava ‘escatxarrat’ i abans de la pandèmia -2019- ja va deixar de funcionar. Tot i la insistència per part nostra, la comunitat no va considerar la seva restauració per l’elevada quantia de la reparació”, recorda el Sr. Galvañ Esplà.
Necessita el contacte social
Habituat a afrontar dificultats, ‘el capità’, com el coneixen els seus conveïns per la seva característica gorra i el seu passat mariner, no estava disposat a renunciar a una existència digna, ni que cap obstacle li impedís la relació social que tant necessita.
«No em puc estar tancat a casa. Necessite el contacte diari amb el veïnat i la conversa amb la gent del carrer. Sentir l’afecte de les persones que vénen a saludar-me contínuament i a interessar-se per la meva salut; que es sorprenen quan s’assabenten de l’edat que tinc; que em consolen quan perd el meu Athletic –és un reconegut ‘hincha’ bilbaí- i em feliciten quan aconsegueix algun títol. Sense aquesta calor humana, em passaria com als ‘taulains’ quan els fiquen en una gàbia i els priven de llibertat: que al cap de dos dies es moren de ‘ràbia”, assegura Galvañ.
Escalada amb el caminador
Vistes les circumstàncies, el bo de Rafael, que pel seu caràcter cordial i amigable és un personatge popular de la Rambla santjoanera, se les va haver d’enginyar per sobreposar-se a l’adversitat i per això va comptar amb una força de voluntat indestructible, forjada a cops de mar , i el vigor insòlit d’uns braços centenaris, dels quals se serveix per escalar la seva ‘himàlaia’ particular, com ell mateix ens detalla i es pot comprovar a les instantànies:
-«Al principi de l’escala m’aferre a la barana lateral amb les dues mans i vaig pujant esglaó a esglaó, al temps que trasllade l’andador d’un escaló a un altre, fins a assolir l’objectiu del replà’, en un prodigiós exercici propi de un escalador bregat, al que sembla no pesar-li el segle que té a l’esquena (…) ‘però a mesura que passen els mesos les energies va minvant i darrerament algun familiar o amic m’acompanya i es fa càrrec de l’andador per precaució, encara que no per això deixe de fer-ho si alguna vegada estic sol”.
Un altre dels obstacles que ha de superar és el portal d’accés a l’immoble que, a més de no tindre la rampa necessària, compta amb un esglaó de 21,5 cm. d’alçada (molt superior als 15 recomanables), amb una pronunciada ‘rebava’ que encara el fa més dificultós.
Projecte d’adequació
Finalment, les contínues queixes van donar fruit i la solució convinguda l’any anterior va ser la baixada de l’ascensor a la cota zero, però el projecte es va anar demorant fins que definitivament, i després d’amenaça de denúncia, el dia 6 del corrent, la comunitat de propietaris va concertar el repartiment de quotes per emprendre l’adequació de l’immoble a la Llei d’accessibilitat vigent.
«Encara que tots sabem com funcionen eixos acords i la prova és que ens han comunicat que els treballs no començaran fins al juliol de l’any que ve i, amb l’edat que tinc, no sé si arribaré a veure l’obra acabada. Però almenys se solucionarà este greu problema per a altres persones que patisquen qualsevol tipus de discapacitat”, finalitza resignat Rafael Galvañ Esplà, mentre s’enfronta decidit el seu “via crucis” diari.
