JULIÀ P. SOLER

En la magna i ignota història de la pesca del Campello, l’estiu de 1945 va significar l’inici de ‘l’Època del calamar’. Un punt d’inflexió en l’activitat industrial que ocupava més d’un miler d’homes i significava el principal motor econòmic del municipi

Ja durant les dècades inicials del segle XX, la flota pesquera campellera va ser considerada la primera quant a embarcacions de fusta de tot l’Estat espanyol, amb 120 unitats actives el 1925, segons documents existents a la Confraria de Pescadors local. Falutxos que faenaven regularment pel litoral mediterrani i, entre abril i setembre, acomplien la temporada de Larraix per les costes occidentals nord-africanes.

Estabilitat i motorització

Amb el pas del temps, la cerca d’estabilitat laboral i l’allunyament de les zones de pesca, originaria la progressiva motorització de les naus veleres i la construcció de noves, que van permetre l’activitat en caladors distants i acabaren amb l’estacionalitat de les campanyes atlàntiques.

Encara que, segons el professor Antoni F. Sempere, el 1923 s’instal·la el primer motor, no fou fins a mitjans dels anys quaranta del segle passat, que s’albira un nou paradigma per a la flota pesquera del Campello, coincident amb un canvi d’hàbits alimentaris que tendeix a una progressiva substitució de les saladures pel peix fresc i refrigerat.

Una disjuntiva que, afegida al deteriorament patit per la flotilla campellera durant els anys del pronunciament militar feixista del general Franco, accelerarà la transformació de la tradicional modalitat de pesca del peix blau, amb xàrcies calades i estacionals, per bous d’arrossegament traginats des d’embarcacions amb potents motors i grans neveres de gel, per conservar el peix d’escata, tal com requeria la nova modalitat fabril en aigües de la ‘Mar Gran’ -Oceà Atlàntic-.

Canvi de pesquera

En aquesta tessitura, a mitjans de 1945 i un cop acabada la II Guerra Mundial (…) “és quan comença a dir-se entre els armadors que el calamar es ‘feia’ –venia- molt bé a Barcelona; i va ser Vicent Palomares Gomis, patró de la ‘Mari Chea’, el primer en provar sort en eixa pesquera”, assegura Rafael Galvañ i Esplà (juliol 1925), tripulant d’aquest ‘arrastrer’ per aquelles dates i únic testimoni viu de l’efemèride.

Fins aleshores, les barques anaven al lluç, besuc o llenguado i, entre mig, entrava alguna mola de cefalòpodes, (…) “però un dia, estant a redós del cap d’Agadir –llavors ciutat marroquina sota Protectorat Francès-, a Cento ‘malamaera’ li va vindre al cap de fer una correguda prop de terra. I quan vam ‘xorrar’, el bou venia ple de calamar net, com si fos de potera, molt apreciat i millor pagat”, recorda Rafel ‘felip’.

I de la mateixa, sense dir res a ningú, arrumbaren cap a la capital catalana (…) ”i fem un viatge rodó, de més de 4.000 ptes. de part, en només vint dies, incloent-hi l’anada i tornada a la Ciutat Comtal. De tota manera, com es perdien molt de dies en muntar i baixar, l’armador Toni ‘joanot’ –Antonio Orozco Baeza- va considerar que eixia més a compte enviar la pesca pel [vaixell] ‘correu’ de Canàries, que enllaçava Les Palmes i Barcelona, encara que els guanys minvaven perquè els mariners ja no controlàvem la subhasta i alguna caixa que altra es llançava a perdre o s’hi ‘perdia’ pel trajecte”, conclou amb ironia el degà dels mariners del Campello.

Època d’esplendor

El fet es va escampant com una taca d’oli i la resta de barques també deixen de banda el peix d’escata i es decanten per la nova modalitat, iniciant-se eixe estiu de 1945 el que els homes de la mar anomenen: ‘Època del calamar’.

Amb l’increment d’ingressos i els préstecs del ‘Plan estatal de ayudas a la flota pesquera’ (gener 1946), comença una etapa de renovació i ampliació de matrícules, que dóna com a resultat tres dècades de febril activitat i quantiosos beneficis per a propietaris i tripulacions, amb el consegüent impacte en el producte interior brut del municipi.

Com que l’augment ‘d’arrastrers’ ocasiona la sobreexplotació del banc pesquer d’Agadir, els patrons van seguint l’estela dels cefalòpodes, cada vegada més al sud. Primer pels voltants de cabo Juby i, als anys seixanta, per l’àrea de ‘Peña Grande’, a l’antic Sàhara Occidental, considerada ‘l’oceà de l’abundància’ per la comunitat pescadora (…)’perquè en havia de peix a l’alçada del pal’, confirma Rafel Galvañ.

La bona marxa del sector es reflecteix en la incorporació de majors i mes potents vaixells, alguns valorats en quatre milions de pessetes (una fortuna a primers dels anys seixanta), arribant a comptar el Campello amb 64 unitats que donaven treball a més d’un miler de persones, comptant els derivats de les d’indústries afins –tallers de filats, ferreries, drassanes, xarcieres, etc.-. Conjuntura que prossegueix la dècada dels setanta, amb la incorporació dels vaixells congeladors.

Declivi i descens

Però la dinàmica positiva sotsobra pel trasllat d’embarcacions a ports base canaris i la progressiva llunyania de les àrees de pesca –fins i tot Sudàfrica, Boston o les illes Malvines-. Circumstàncies que, afegides als canvis socioeconòmics i la falta de relleu generacional, acabaren afeblint la principal industrial del municipi i el nivell jeràrquic de la Confraria de Pescadors, que passa a 2a categoria el desembre de 1974. Entitat que, a hores d’ara, manté una testimonial irrellevància social i productiva.

Paral·lelament a la pèrdua de potencial pesquer, pel conreu i exportació de tomaques i l’adveniment del turisme en massa, el Campello passa de ser un poble depenent de la mar, a un municipi que viu d’esquena a ella. Fins al punt de restar ignorada, no només per la població nouvinguda, si més no per les noves generacions locals, la importància d’aquella indústria que fou la principal font de riquesa de la població campellera al llarg del segle XX,.

Serveixi, doncs, aquesta efemèride per retre homenatge i visibilitzar els homes i dones de la mar que, tot i haver protagonitzat les pàgines més brillants de la història del Campello, resten desconeguts per a la majoria dels seus actuals habitants.