Julià P. Soler
Rafael Galvañ Esplà el degà dels mariners del Campello -i d’Alacant- acaba de fer 100 anys en la més estricta intimitat, tot recuperant-se d’un procés víric que l’ha tingut unes setmanes en ‘reparació’, però no per això deixant d’expressar la ‘malícia’ que té amb les Institucions (…) ‘per no haver tingut el reconeixement que es mereixen els homes de la mar. I me’n aniré sense vore-ho!’, es lamenta Rafael ‘felip’, com se’l coneix popularment al seu poble.
Nascut un 26 de juliol de 1925 al bell mig del carrer de la Mar (Passeig marítim cantonada c/ Colon) , des de la seva més tendra infància va compaginar l’escola amb la pesca litoral, fins que amb 14 anys es va enrolar a la ‘Santa Teresa’, una barca de vela, de tan sols 12 metres d’eslora, que feia la temporada del bonítol en aigües marroquines de l’Atlàntic occidental (Larraix i Agadir). Amb posterioritat va continuar la professió en embarcacions de motor, primer com a mariner i després de mecànic naval.
Terribles condicions
‘Les condicions de vida en aquelles fràgils llaüts eren terribles, sense cap protecció a coberta, exposats a les inclemències del temps i arriscant la vida per aconseguir el ‘sustent’ de la família. En la barca que manava mon pare, un cop de mar es va emportar dos mariners; i ell es va salvar perquè anava lligat a la ‘manovella’ -canya- del timó. Però allà baix se n’han quedat una ‘muntonà’ d’homes i xiquets’, recorda compungit el sr. Galvañ.
Per aquells anys quaranta del segle passat, la salubritat i les mesures higièniques a bord brillaven per la seva absència, conforme ens explica:
-‘En el ‘ranxo’, un xicotet ‘garito’ d’uns quatre metres de llargada per dos d’amplada, convivíem la tripulació (6 a 8 homes), els sacs de queviures i el peix sec, a més de la cuina de carbó. I com no disposàvem de vàter, ni res per l’estil, les ‘necessitats’ humanes les fèiem per damunt l’orla -borda-, amb el perill que això tenia, com els ha passat a molt de pescadors que, estant de guàrdia de nit, no se n’ha tornat a saber res d’ells’.
Actor als 97 anys
Dotat d’una portentosa memòria i inusitada lucidesa mental, la seva intervenció en la presentació del llibre ‘Esplendor i Ocàs del Pòsit Pescador’ (Julià G. Soler, 2021), pel seu verb fàcil i sentit de l’humor, va sorprendre i captivar el públic. Així, als seus 96 anys va passar de ser un anònim ex-mariner a protagonista de reportatges a diversos mitjans de comunicació escrits i audiovisuals, a més d’actor principal masculí de la pel·lícula-documental ’Yrina’ (Daniel Alberola, 2022).
-‘De fa quatre anys ençà m’ha canviar la vida. Ara tothom em coneix i són moltes les persones que em venen a saluda i a interessar-se per la meva salut. I que es sorprenen quan s’assabenten de l’edat que tinc’, confessa orgullós ‘el capità’, com també el coneixen els actuals conveïns, per la seva característica gorra de mariner i la insígnia de l’Athletic al pit.
Una altra faceta peculiar de bo de Rafel Galvañ és la seva passió per futbol. Acèrrim ‘lleó’ blanc-i-vermell des que té ús de raó, l’abril del 2023, amb gairebé 98 anys, va visitar per primera vegada l’estadi ‘San Mames’ i allà després de departir amb ‘velles glòries’ de l’Athletic Club de Bilbao, com Iríbar o Goico, va ser rebut pel president Jon Uriarte i va assistir com a convidat d’honor al derbi entre bilbaïns i donostiarres, amb victòria atlètica, pronosticada per ell la vespra del partit. La seva estada a la capital biscaïna fou recollida àmpliament per la premsa, radio i televisió d’Euskadi.
Vida mesurada i sanitat
Interpel·lat pels possibles motius de la seva longevitat, respon que podria deure’s al fet d’haver portat una vida mesurada i a la millora del nivell de vida i la medicina.
-Hem vaig deixar de fumar jove perquè notava que em perjudicava, tampoc me’n he passat amb l’alcohol, només una miqueta de vi dinant i prou. La meva base alimentària es peix de tot tipus, mentre que de carn en menge poqueta i sense greix. Per altra banda pot haver-hi un component genètic, perquè alguns cosins germans han superat els 95.
També fa que la vida d’ara no té res a veure amb la de la guerra i postguerra, quan no hi havia de res; i el poc que hi havia no ho podies comprar, perquè no teníem diners. No fou fins a finals dels quaranta, amb el calamar, que es va començar a guanyar ‘calerons’ anant a la mar.
Però, per damunt de tot la sanitat pública, que ’ha de tindre en un pedestal. Jo vaig patir un ictus el 2010 i, quinze anys després, estic aquí gràcies als metges i al ‘cuidao’ de la meva filla Pina i els nets Antonio i Mar, amb qui visc; i del meu fill Rafa’.
D’aquella malaltia li ha quedat un disfunció motriu que l’obliga a utilitzar un anador, encara que no li impedeix estar tot el dia al carrer.
Falta de reconeixement
Tirant la vista enrere, troba a faltar algunes coses. La primera la manca de reconeixement institucional al món de la mar.
-‘Com pot ser que, en tots estos anys, un poble tan important en la pesca com ha estat el Campello, amb la flota més gran de tota la costa mediterrània (l’historiador Figueras Pacheco en cita dues-centes d’embarcacions i mil tripulants, dades impressionants per a l’any 1913); com és que no s’ha conservat cap de barca!; ni es té un museu, con altres localitats; ni els homes de la mar han tingut cap de reconeixent públic, ni de l’Ajuntament ni del Pòsit, per tota la riquesa que han generat i els sofriments i les desgràcies que han patit?, és pregunta Rafel ‘felip’.
Vertaderament, mai no s’ha valorat aquesta professió, tan dura i sacrificada, com ignorada i desconeguda per a la resta de la societat. Una indústria pesquera que fou la principal font de riquesa del Campello al llarg del segle XX, i de la que han derivat gran part de la prosperitat i benestar de què es gaudeix avui en dia.
-‘L’altra són els familiars i amics que ja no estan. D’aquella època ja no queda quasi ningú i això em fa molta pena. Però, per altra banda, em quede amb el ‘cariño’ de la família i les moltes persones que em mostren la seua estima. Hui han estat tot el dia cridant-me per telèfon felicitant-me pel centenari. I això és molt d’agrair’, conclou feliç Rafel Galvañ Esplà, el capità Rafel ‘felip’.
Felicitats i per molts anys.
