JULIÀ P. SOLER

El Club Esportiu El Campello, ha retut homenatge a l’exjugador i exdelegat de camp, Rafael Galvañ Esplà, que el mes de juliol passat va fer cent anys.

L’acte, emmarcat al cinquantenari de la federació de l’equip campeller, es va celebrar ahir diumenge al migdia, durant el descans del partit de lliga que va disputar el conjunt local, finalitzat amb empat a un gol.

Placa commemorativa

Després d’una breu semblança de la seva longeva trajectòria professional i esportiva, el president de l’entitat, Paco Soler, va fer entrega d’una placa commemorativa al popular Rafael ‘felip’, qui, malgrat la seva avançada edat i problemes de motricitat, recolzat a l’andador, es va plantar sobre la gespa del camp de futbol, ​​juntament amb els seus fills Rafa i Pina, nets, Mar i Toni, i nebots, entre l’ovació del centenar d’aficionats que es van sumar al sentit reconeixement públic, celebrat al poliesportiu ‘el Vincle’.

El senyor Galvañ Esplà, nascut el juliol de 1925, és el degà dels jugadors locals, com igualment ho és dels mariners campellers, i va ser tripulant de les llegendàries barques a vela, que pescaven el peix blau als caladors de Larraix/Agadir, a la costa atlàntica occidental del Marroc.

Visiblement emocionat per un reconeixement tan multitudinari, el tio Rafel, que conserva una portentosa memòria i un verb fluid, va agrair a directius i aficionats la distinció i va recordar que, durant moltes dècades, el ‘baló’ -futbol- era l’únic divertiment que hi havia al Campello, on es desconeixia qualsevol altre tipus d’esport, llevat de la pilota valenciana.

Jugar amb pilotes de drap

-«En aquells temps de la meva infància no hi havia balons de reglament i els xiquets ens fèiem una pilota amb draps amarrats amb fils. I, a més, jugàvem descalços, per no trencar les espardenyes d’espart, perquè si no, en arribar a casa, les nostres mares ens escalfaven el cul i ens castigaven sense poder eixir al carrer”.

Més tard, en la seva joventut, ja enrolat a les d’arrossegament, que venien la pesca al port de Les Palmas, les tripulacions campelleres organitzaven partits amistosos amb mariners canaris (…) ‘a meitat dels anys quaranta vam arribar a jugar un encontre a l’estadi ‘Insular’, on disputava la lliga la UD Las Palmas, de primera divisió’, rememora orgullós el degà dels mariners.

Fins a finals de la dècada dels cinquanta, Rafel Garvañ, formava part del ‘Campello FC’, el primer club de la localitat, ocupant la demarcació de defensa central (…)’jugàvem amb equips d’altres localitats, Sant Joan, Mutxamel, La Vila, etc. els diumenges al matí i a les festes patronals, perquè en aquella època encara no teníem equip federat, ja que diversos jugadors érem pescadors i no estàvem disponibles durant molts mesos de l’any’.

Porteries desmuntables

-‘Les porteries es fèiem amb pals de barca i perquè no les robaren quan s’acabava el partit, es desmuntaven i les ficàvem en un magatzem de xarxes, fins a una altra ocasió. A més, cadascú tenia la seva pròpia samarreta i pantalons, perquè no hi havia una directiva que es fes càrrec de l’equipament, ni del material, ni de res. Aixina eren les coses aleshores”, recorda el popular Rafel “felip”.

La seva posterior demarcació va estar fora del terreny de joc. Però no lluny, ja que va ser designat com a delegat adjunt, ja a l’inoblidable camp d»El Carmen’, on com a Club Esportiu, el Campello va escriure les seves primeres pàgines victorioses, participant a la popular ‘copa sant Pere’ i altres competicions d’índole provincial, fins a aconseguir, el 1959, el campionat del prestigiós ‘torneig Chacón’.

-Vicent Boix i jo, ens encarregàvem d’atendre els jugadors i àrbitres, però amb anterioritat ens cuidàvem de tenir en condicions la poca herba, que no gespa, que s’havia plantat al terreny de joc, i de marcar les línies exteriors i interiors, a mà, amb una estaca, una corda i un sac d’algeps’.

Viure un somni

En acabar el partit de futbol, ​​la directiva del Club Esportiu va obsequiar familiars i amics amb una ‘picaeta’ a la salut del centenari Rafael Galvañ, que, com sempre, anava abillat amb la inconfusible gorra de marí i després de reafirmar la seva estima pel CD El Campello, va explicar el motiu de lluir orgullós l’escut de l’Athletic Club (…) ‘perquè des de xiquetet em va atreure el mèrit que té el club bilbaí, de competir amb jugadors de casa, el suport al planter, l’amor propi que demostren a cada partit i l’orgull de codejar-se amb clubs que multipliquen per deu el seu pressupost’.

Com a reconeixement per la seva fidelitat, fa un parell d’anys va visitar l’estadi San Mames i va ser rebut pel president de l’Athletic, Jon Uriarte, a més de ser complimentat per mítics jugadors, com Iríbar, Goicoetxea i Rojo.

“Tot el que m’està succeint des de fa quatre anys, quan em va cridar el meu nebot per presentar el seu llibre ‘Esplendor i ocàs del Pòsit Pescador’, és tot un somni. Mai no m’hauria imaginat que em faria tan popular i viuria tants esdeveniments i tan bonics en plena vellesa. I us assegure que els estic gojant, perquè no sé quant de temps durarà tot això”, conclou l’incombustible Rafael Galvañ Esplà.

Esperem que molts anys, afegim nosaltres.