La matinada del 2 de novembre -dia d’Ànimes- de 1934, es va produir la major catàstrofe natural que ha patit el Campello en tota la seva història.

Un intens temporal de pluja –gota freda- va provocar una gran inundació que no va causar desgràcies personals, però va arrasar conreus, finques i embarcacions, ocasionant danys materials avaluats en més d’un milió de pessetes de l’època.

Noranta anys després, tant els testimonis d’en Rafael Galvañ i Vicente Fuensanta, que visqueren els fets; com els reportatges de diaris alacantins coetanis, recopilats per en Jaume Varó a la revista ‘El teix’ (Colla Muntanyenca, estiu 1985), corroboren la magnitud de la tragèdia patida pel nostre municipi. 

Tota la nit plovent fort

Segons relaten aquells i confirmen les cròniques periodístiques, des de la mitjanit va estar plovent ‘a bots i barrals’ a tota la comarca i aqueixa gran pluja caiguda per les serralades dels voltants –Ballestera, Cabrafich i Bonalba- va desbordar el barranc ‘de Marco’, que desaigua al Clot de l’illot –moll pesquer-.

La ‘remor’ de la runa arrossegada per la pluja, que al llarg de la nit havia anat advertint del fenomen, amb les primeres llums de l’albor es manifestava en forma d’un toll d’aigua d’un kilòmetre, que abastava des de ‘ca Terol’ (finca de don Rafael Altamira) fins el Convent dels Mercedaris.

-‘Fugiu, fugiu…‘l’aiguaüt’; que ve ‘l’aiguaüt’!’, cridaven ‘desgallitades’ Maria ‘el coixo’ (Galvany i Abat, 1892-1978) i veïnes del roal de ‘cals Torreros’ -al principi del carrer Llauradors-, advertint la resta de vilatans de la riuada que avançava negant tot el que trobava al seu pas, mentre s’aprestaven a abandonar les llars per cercar aixopluc a zones més elevades del centre urbà.

Aigua pel coll

Uns metres més avall, en quan que el nivell de l’aigua va vessar la carretera general de València, que feia de mur de contenció, als carrers Major, Boixets i Blasco Ibañez -ara Convent-, començaren els problemes per als seus residents.

-‘La glopada ‘mos’ va entrar pel corral i el primer que va fer mon pare és obrir de bat a bat la porta del carrer per donar-li eixida, mentre em treia a mi -que tenia cinc anyets- per salvar-me. I jo, com un gat, em vaig enfilar dalt d’un arbre i d’allí a la teulada d’una casa alta d’enfront’, recorda Vicente ‘el surdo’ (Fuensanta Esplà -1929-), que vivia al nº 11 del carrer Convent.

‘De colp, la força del corrent va tancar la porta principal i l’aigua comença a ‘regolfar’ i el nivell vinga de pujar. I com que no havia manera d’eixir, a ma ‘güelo (Vicent Esplà Garcia, citat a les cròniques) li va vindre al cap d’arrimar la màquina de cosir al llindar i se’n va muntar damunt amb sa filla, mentre esperaven auxili. Aixina i tot a ma mare ja li arribava l’agua quasi a la gola quan, afortunadament, ‘la riuà’ es va ‘anivellar’ i mon pare des del carrer va asclar la porta amb un fes i els van poder traure. I donant gràcies que no ocorreguera cap desgràcia, encara que vam perdre molt de patrimoni: des dels 50 sacs de la collita de forment, a roba, mobles, desperfectes i els animals de casa, que eixos es van ofegar tots. Xe, quina por que vam passar!; és com si ‘estiguera’ veient-ho ara’. Conclou, emocionat, el sr. Fuensanta Esplà als seus noranta-cinc anys.

Aquest mateix drama van patir-lo altres famílies dels voltants, on inclòs hagueren d’obrir esvorancs a les mitgeres d’habitatges adjacents per donar-li curs a l’aigua, a l’igual que succeís a totes les altres llars del carrer Boixets i part baixa del Major, com detallaven els diaris de l’època.

Immobles, vehicles i barques a la mar

Les aigües desbordades del barranc de Marco, que arrasaren camps i hisendes per la zona alta, acabaren confluint a l’indret del Clot de l’illot, encara que pel trajecte la força del corrent es va emportar mig kilòmetre de via del tren –entre l’actual col·legi R. Altamira i el Convent dels Mercedaris- i, una mica més avall, va fer el mateix amb el pont de la carretera de la platja, acabat de construir, segons apunta Rafel ‘felip’ (Galvañ Esplà -1925-), que vivia a l’antic barri de Pescadors.

-‘ A la major part del Carrerlamar no va fer molt de mal, només a l’eixida del barranc, on la torrentada es va emportar la cotxera –amb l’auto nou- i part de la casa del tio Pere Joan; i la primera caseta del carrer sant Vicent. També es van perdre vàries embarcacions avarades allà davant’. Tres barques i 11 llaüts, segons el rotatiu ‘El dia’ (3-11-1934).

‘Com que no hi van haver víctimes, no ho recorde amb sensació de por, si més no un espectacle, amb un munt de curiosos veient com aquell barranquet embravit desembocava brossa i fang, tenyint la mar de color terrós fins on arribava la vista. De fet molta gent se n’havia pujat al Poble, perquè era el ‘dia d’ànimes’, una data en què tothom anava a sentir alguna de les misses, que començaven a les 6 de la matinada. Deien que, per ser el dia que era i alçar-se el personal tan enjorn, no va passar cap d‘avaria’, enraona el sr. Galvañ.

Actes d’heroisme i solidaritat

Segons contava Lola Soler Galvany (1923-1995) …’la tia ‘Trença’ –Dolores Jorro-, una dona gran que vivia soles al carrer Boixets, com que era sorda no es va ‘anterar’ de res, fins que es va notar el cos humit i que el llit on estava gitada anava surant per l’alcova. Aleshores va començar a demanar auxili i, abans no se l’engolira ‘l’aiguaüt’, la van poder traure amb cordes, gràcies a l’ajuda d’un moro molt ‘poliot’ que s’allotjava a la propera venta de Marcos’.

De les gestes heroiques se’n feren ressò els distints rotatius que cobriren l’esdeveniment (…) ‘Como en todos estos casos, actos de heroísmo se han practicado por todos los vecinos que atendían a los suyos y auxiliaban a los demàs, mereciendo destacarse por su valor y abnegación, despreciando el peligro y su vida a José Torregrossa Gomis, Santos García y un moro llamado Bruguasi Mimi’, ressaltava Luis García, redactor de ‘El Dia’ (5-11-1934).

 En aquestes circumstàncies també va aflorar la solidaritat familiar i veïnal. Uns i altres allotjant a qui tenien la casa ruïnosa o enfangada, emprant roba als que l’havien perduda i oferint menjar als necessitats, a més de la presència de dos camions de bombers i membres de la guàrdia civil i carrabiners, que completaven l’ajuda als damnificats, segons relatava el diari ‘El Luchador’ (2-11-1934).

Un milió de pessetes de pèrdues

Els esgarrifosos relats de la premsa capitalina corroboren la magnitud d’una tragèdia que descriu, amb tota cruesa, el periodista García Ruiz (…) ‘Campos arrasados, arboles arrancados y arrastrados […] desolación y ruina en el campo. Casas derrumbadas, otras que la fuerza de la corriente ha perforado las medianeras, puertas arrancadas, muebles destruidos’. (‘El Dia, 5-11-34).

En sendemà el mateix rotatiu mencionava que (…) ‘Ayer visitó el referido pueblo –el Campello- un redactor de esta casa comprobando que los daños en el campo oscilan sobre un millón de pesetas’ –de l’època-.

Per la seva banda ‘El Luchador’ en fa balanç de la destrossa, quantificant-la en 150 tafulles -167.700 m2- de terra sembrada inutilitzades i 60 habitatges afectats, dels que una vintena s’haurien de refer; a més de les 14 embarcacions i gran nombre d’arts de pesca. Segons el Pòsit Pescador, els armadors damnificats en foren 20, essent el més perjudicat –casa, cotxe i estris de la mar- en Pere Joan Baeza, amb unes pèrdues de 25.000 ptes. (acta 15-11-1934).

Ha passat gairebé un segle, però les persones encara amb vida que van patir aquella ‘riuada’ catastròfica, la tenen ben present a la memòria. I aquests dies més, després de la tragèdia viscuda dimarts a València.