L’economia de l‘Estat espanyol lidera en 2026, com ho ha fet durant 2025, el creixement econòmic de la Unió Europea. Les previsions de creixement de l’FMI per a la resta de 2026 superen les previsions de les primeres potències mundials com els EUA, Alemanya o la Xina. I un dels pilars fonamentals d’aquesta crescuda és el turisme. L’any 2025, més de 80 milions de turistes van elegir Espanya com a destinació vacacional. Aquest fet promou l’ocupació, el desenvolupament econòmic i l’augment de la recaptació fiscal de l’Estat. Ací, a l’Alacantí, el Campello, poble eminentment turístic, lidera al costat de Sant Joan i per darrere d’Aigües la renda mitjana per càpita amb 30.000€ anuals.

Aleshores, tots contents? Doncs no, perquè el turisme de masses comporta tant beneficis com desafiaments econòmics, ambientals, socials i culturals. La indústria turística és una que impacta de dalt a baix en la vida quotidiana de les societats.

Al Campello, on predomina el turisme residencial hi ha, segons l’INE, un parc immobiliari de 22.000 habitatges, dels quals s’estima que entre 11 i 12.000 estan ocupats tot l’any, segons el padró municipal. És a dir, una de cada dues cases és destinada al turisme.

Segons la web d’Idealista, el preu del lloguer per a llarga duració d’un pis de 80m2, amb dues habitacions, fa una mitjana de 1.100€ mensuals. Si parlem de preus de compra al centre del municipi, que és la zona més accessible, un pis de 90m2, costa uns 200.000€, però per a poder accedir a una hipoteca cal aportar un 20% no finançat més un 10% de despeses derivades d’impostos, notaria i gestions diverses. Això significa que per a un pis d’aquestes característiques cal aportar 60.000€, una fita difícil d’assolir, per als treballadors i treballadores que ja paguen els alts lloguers de la zona.

Si analitzem la població resident i la seua renda mitjana trobem que el Campello, com s’ha dit abans, se situa com un dels municipis amb la renda per càpita més alta de la província amb uns 30.000€ anuals. Però aquesta xifra és enganyosa, ja que són els jubilats, molts estrangers, els quals desdibuixen la percepció del sou real dels treballadors i les treballadores. Si eliminem de l’equació les rendes de les persones majors podem veure com el salari mitjà de la població activa se situa en una forqueta entre els 22.500€ i els 23.500€ anuals.

Per tant, la taxa d’esforç, el percentatge de renda que una llar mitjana destina al pagament d’una hipoteca o lloguer, compromet entre el 68% i el 75% del sou net d’un únic treballador. El Banc d’Espanya fixa el límit màxim de salut financera al 30% del salari. Un lloguer «saludable» per a aquest perfil no hauria de superar els 480 euros, una oferta inexistent al mercat campeller actual.

I ací veiem com el turisme dificulta, si no impossibilita, l’accés a l’habitatge dels campellers i les campelleres.

La construcció de nous habitatges tampoc pareix que puga influir en els preus. La teoria econòmica bàsica dicta que un augment de l’oferta equilibra els preus, però en mercats fortament tensionats i turístics com el del Campello, la construcció d’habitatge lliure no abaratirà el lloguer residencial.

Els alts costos d’edificació actuals i la fugida d’immobles cap al mercat de vacances actuen com a forces contràries, cosa que fa que la nova construcció lliure invalide l’efecte estabilitzador i, fins i tot, pressione els preus a l’alça.

Si sumem només els costos dels materials, la mà d’obra i l’edificació, el preu d’execució de l’obra nova a Alacant es consolida entre 1.200 i 1.600 €/m2 segons la web de Blanker Arquitectura. En afegir-hi els del sòl, els beneficis empresarials, els impostos i les llicències, el preu de venda de l’obra nova no podrà ser inferior als 2.300 €/m2, cosa que fa que un pis de 90 m2 coste 207.000€ com a mínim. Si un inversor busca un rendiment net estàndard, al voltant del 4,5%, es veu obligat a fixar un preu de lloguer mensual de 900 a 1.100€.

Per una altra banda, la fugida d’immobles al sector turístic, que recordem seria del 50% dels habitatges construïts, canibalitza l’oferta.

Cal recordar que al Campello les llicències de pisos turístics vacacionals estan congelades des de fa anys. No obstant això, aquests pisos són només aquells destinats a estades turístiques de curta duració, amb un límit temporal de 10 dies, mentre que al nostre municipi la majoria dels pisos turístics o són de propietaris que viuen a altres ciutats i només els utilitzen a l’estiu o es destinen a lloguers d’una duració superior a 10 dies, que no requereixen tindre una llicència de lloguer vacacional.

Actualment, la Generalitat ha impulsat la construcció, a través del Pla Viu, de 50 habitatges de lloguer accessible, dels quals es destinarà un 40% de les vacants al lloguer jove, amb prioritat per a l’arrelament laboral i econòmic al Campello. Aquest fet suposa una fita fonamental i innovadora al nostre poble que marca el camí que cal seguir. Així i tot, en un municipi de 30.000 habitants el seu impacte és merament simbòlic, ja que aquests 50 habitatges públics no tenen la massa crítica suficient per a forçar una baixada dels preus del lloguer al municipi.

Cal treballar en aquest sentit i construir més habitatge protegit que prioritze els joves i els residents perquè la indústria turística no expulse del territori els seus habitants.

Al cap i a la fi, un poble no és només un decorat de vacances ni un full de balanç financer; és el lloc on la gent viu, treballa i fa comunitat. Si el Campello perd la seua població activa, corre el risc de convertir-se, encara més, en un municipi aparador: buit a l’hivern i inaccessible per als qui el van veure créixer. Garantir el dret a l’habitatge no és una opció ideològica, sinó una necessitat vital per a mantindre viva l’ànima del nostre poble.