Leonor Gomis (102) i Rafael Galvañ (101), els ‘fills del poble’ més grans del Campello

JULIÀ P. SOLER

No sabem si deu ser el fet d’haver estat bressolats per la remor de les ones, salmorrats per la brisa marina o alletats amb la mitològica ambrosia, però el cert és que són els ‘fills del poble’ -nadius- més longeus del Campello.

Aquestes dues persones, de diferent sexe i sense parentiu familiar, tenen el denominador comú d’haver estat ‘allumbrats’ fa ja més d’un segle a la vora del ‘mare nostrum’; de presentar un aspecte saludable; i de conservar una memòria envejable. Unes característiques excepcionals per a aquestes edats.

Leonor Gomis Sala, va veure la llum el 29 de juny de 1924, al carrer de darrere (sant Pere), on continua residint; mentre Rafael Galvañ Esplà, ho va fer un 26 de juliol de 1925, al bell mig del Passeig marítim (sant Vicent), encara que viu al carrer 25 d’Abril, lloc per on discorria un barranquet que, aleshores, dividia els dos nuclis antagònics de població: el Poble -agrícola- i el barri de Pescadors. Una rivalitat encara latent entre persones d’edat, com és el cas, en què tots dos es declaren ‘carramalers’.

150 barques avarades

Asseguts al muret de la platja del Carrerlamar, aleshores de còdols, molt més ampla i repleta de barques, rememoren temps pretèrits quan el Campello posseïa la flota de pesca més important de la Mediterrània (…) ’Per abril el barri sencer bullia al llarg de tota platja, on restaven avarades més de cent-cinquanta barques, i persones de tota edat i condició eren ‘una família’ a l’hora d’enllestir i arborar -col·locar els velàmens- les embarcacions de Larraix que, durant la temporada del ‘peix blau’, creuaven l’estret de Gibraltar i navegaven a vela fins les costes marroquines de Casablanca o Agadir. No se sabia res de les tripulacions fins que tornaven al cap de tres o quatre mesos, portant el ‘sustento’ a les llars. Malauradament molts mai no varen tornar’, recorden emocionats, amb la brillantor d’ulls dels qui estan contemplant, en temps real, aquells moments gloriosos quan, no obstant ser una petita i pintoresca població marinera, la indústria pesquera campellera era una font de riquesa capital per al País.

L’alcaldessa modista

Leonor, coneguda com ‘l’alcaldessa’, perquè son pare fou alcalde -1937/39-, als tres anys va haver de traslladar-se a Casablanca, seguint el ‘tio’ Cento ‘francisca’ (Gomis Ramos), que era patró de capotatge, i a l’antic protectorat francès estigueren una dècada fins que tornaren al barri natal. D’immediat el pare, pertanyent al sindicat CNT, es fa càrrec de l’Ajuntament, amb l’excepcionalitat de no patir la repressió del Règim franquisme -possiblement l’únic-, encara que no li van permetre enrolar-se el primer any de postguerra.

-“D’escola en tenim poca, perquè les xiquetes anàvem a ‘costura’, on ens ensenyaven a cosir, a les feines de la casa i poca cosa més. Només estudiaven unes poquetes xicones de famílies adinerades; les demés, llegir i escriure, i prou!”, reconeix Leonor, qui aprofità la instrucció primària i es va fer modista professional, presumint d’haver vestit totes les dones del Carrelamar i part de Poble, al llarg de la seva extensa vida laboral. I com que l’ofici li proporcionava ‘bona manya’, comandava la confecció de les banderetes que, junt amb la resta del veïnat, col·locaven als carrers quan arribaven les festes de la mare de Déu del Carme, instituïdes per l’alcalde Luis Such el 1927.

El capità mariner

Per la seva banda, Rafel ‘felip’, també conegut com ‘el capità’, per la característica gorra d’oficial de marina que llueix, des de ben menut va compaginar l’escola primària amb la pesca litoral (…) “fins que als 14 anys em vaig embarcar en un falutx a vela, que feia la temporada del bonítol a l’oceà Atlàntic occidental -Larraix i Agadir-, amb unes condicions de vida ‘miserables’, sense cap tipus de seguretat a bord, exposats a les inclemències meteorològiques, havent de fer les ‘necessitats’ humanes per damunt l’orla -borda-, i arriscant la vida per aconseguir un bon jornal, amb què portar avant la família”, rememora el degà dels mariners del Campello.

En aquells temps, els xiquets/es feien la vida al carrer. Això sí, les quadrilles de xicones per una banda i els nens per una altra. “Jugàvem per damunt les barques i, com no hi havia balons de reglament, els xiquets fèiem una pilota amb draps amarrats amb fils i jugàvem descalços, per no trencar les espardenyes d’espart, perquè si no, en arribar a casa, les nostres mares ens escalfaven el cul i ens castigaven sense poder eixir al carrer”, recorda Rafael, mentre Leonor diu que elles jugaven a coses més ‘tranquil·letes’ i pròpies de xiquetes d’aquella època, com ara al ‘tango’, a ‘tu la llevas’, a la ‘corda’ i a ‘casetes’.

Baratar peix per hortalisses

La pitjor etapa de la seva longeva existència (…) “La vida de postguerra va ser molt dura, perquè els aliments bàsics escassejaven i ens havíem d’apanyar amb el poc que aconseguíem i encara gràcies a la mar que sempre donava molt. Durant uns quants anys, les dones agarraven el ‘sarnatxo’ ple de peix i anaven a ‘baratar’ pels pobles de la contornada, a Mutxamel i sant Joan, a peu; i a la Vila, amb el trenet, bescanviant peixos per productes del camp i altres com sucre o cafè”, recorda Leonor. Rafel, per la seva banda, com pescaven i tenien la base a Cartagena, no va notar cap de mancança, però era obvi que (…) “En la nostra època –anys quaranta a seixanta-, els d’aquí baix que podien se n’anaven a viure al Poble, perquè tot estava allà dalt: l’ajuntament, l’església, la farmàcia, les botigues importants, les tendes de roba, xi, tot.

A més, quan venia una ‘llevantà’ -temporal fort-, nosaltres que vivíem a primera línia, havíem de posar un ‘partidor’ -tabla protectora- a la porta del carrer, per a que els cops de mar no entraren dins la casa. Unes cases que ens abastíem amb l’aigua de la pluja que emmagatzemaven en cisternes, por poder beure, perquè no vam tindre aigua corrent fins a finals dels anys seixanta’, recorda el sr. Galvañ.

Ara es viu millor

-“Ens rentàvem amb aigua del cel, ficats dins d’un ‘barrenyo’ -tina- i el quart de bany era un forat al terra -‘placa turca-, situat fora al pati, que anava a un pou cec, que periòdicament havien de traure. Es per això que molta gent feia les seves necessitats baix de les barques de la platja.

És clar que ara es viu millor. No falta de res; la gent té més comoditats i els serveis públics i socials, com la medicina, estan molt ‘adelantats’, motiu pels quals les persones viuen més’. L’exemple és obvi.

Però troben a faltar familiars i coetànies d’aquelles primeres dècades del segle passat, quan eren una menuda i pintoresca població marinera, alineada paral·lelament a la mar, on la relació entre el veïnat era directa (…) “En aquella època les cases tenien les portes obertes i si et faltava alguna cosa li ho demanaves a la del costat, sense cap de problema. Tot era més senzill i ens apanyàvem amb el que teníem. Ara el barri disposa de tot, però vas pel passeig, ataquinat de gent, i mires a banda i banda i no coneixes ningú. Són tots forasters!’, conclouen.

Per molts anys!.