Són ja tres setmanes de vaga. Tres setmanes d’incertesa, de passar la mateixa calor als carrers que a les aules, i de treballar, si cap, més encara. Perquè el professorat de tot el país està treballant estos 15 dies de valent, sacrificant el seu pà, per guanyar el futur de totes. Les seues veus són clares: cansament, impotència, però sobretot ràbia i valentia, i la resta els mirem amb un agraïment absolut i els acompanyem per sacrificar-se individualment per guanyar la col·lectivitat.També hi estem com a mares i ens és impossible no sentir una barreja de tranquil·litat i ràbia quan deixem cada matí els nostres fills i filles a l’escola pública. Tranquil·litat perquè sabem que hi ha docents que sostenen, amb una dedicació infinita, l’educació dels nostres xiquets i xiquetes. I ràbia perquè, mentre ells i elles ho donen tot, les administracions, i especialment el Partit Popular, fa anys que abandonen els centres educatius públics.
Al Campello no parlem d’un problema puntual. Parlem d’una deixadesa estructural que afecta des dels quatre col·legis de Primària fins als dos instituts públics, que encara que es mantinguen en el discurs que són responsabilitat de la Generalitat, assumeixen les despeses de conservació, manteniment ordinari, neteja i reparacions menors del dia a dia. Parlem de xiquets i xiquetes fent classe a temperatures insofribles, sense una climatització digna, en aules que es converteixen en forns cada vegada que arriba la calor. Parlem de patis sense ombres, espais que haurien de ser llocs de convivència i joc però que acaben sent impracticables durant mesos. Parlem també de barreres d’accessibilitat que continuen existint en ple 2026, i dificulten la vida de l’alumnat i les famílies amb necessitats especials.
I mentre tot això passa, el discurs del PP continua ple de grans titulars, però buit de solucions reals. Perquè cuidar l’educació pública no és fer-se fotos, és invertir, planificar i mantindre els centres en condicions dignes durant tot l’any.
La situació dels instituts és encara més greu. L’IES Enric Valor acumula problemes pràcticament en la totalitat de les seues instal·lacions. Deficiències estructurals, espais inadequats i una falta de manteniment que no és nova ni accidental: és la conseqüència directa d’anys d’abandó institucional. I el mateix ocorre amb l’IES Clot de l’Illot, on les necessitats continuen creixent mentre les inversions arriben tard, malament o simplement no arriben.
Mentrestant, docents, equips directius i famílies fan autèntics miracles per sostindre un sistema que l’administració ha decidit deixar en segon pla. Són els professionals de l’educació qui suporten ràtios excessives, burocràcia absurda, baixes sense cobrir i unes condicions laborals que fa temps que van superar el límit de la dignitat. I encara així continuen educant, acompanyant i cuidant allò més valuós que tenim: el futur.
Però quan es tracta de l’educació pública sempre apareixen excuses, retallades o promeses incomplides. Com si ens haguérem acostumat a normalitzar que els nostres fills i filles estudien en centres deteriorats, amb calor extrema o sense recursos suficients.
I encara més greu és veure com, mentre la pública cau a trossos, el govern valencià continua destinant diners públics a determinats centres concertats que, tal com denuncia Compromís, continuen discriminant per sexe. És incomprensible que l’administració pública subvencione amb diners de totes i tots models educatius que segreguen xiquets i xiquetes, mentre els centres públics han de mendicar recursos bàsics com climatització, ombres o accessibilitat. La prioritat hauria de ser reforçar una educació pública inclusiva, igualitària i de qualitat, no perpetuar privilegis ideològics amb diners públics.
El més greu és que aquestes mancances no són neutres. Afecten directament la qualitat educativa, la salut física i emocional de la comunitat educativa i també la igualtat d’oportunitats. Perquè qui pot pagar alternatives privades sempre tindrà més opcions, però qui defensa la pública sap que una educació digna hauria de ser un dret garantit, no una loteria depenent del barri o del pressupost municipal.
Defensar l’educació pública no és una qüestió ideològica menor. És defensar la cohesió social, la igualtat i el futur d’un poble. I precisament per això és tan greu la desídia del Partit Popular amb els centres educatius del Campello. Perquè quan no es climatitzen escoles, quan no es construeixen ombres, quan no s’arreglen instituts o no es garanteix l’accessibilitat, no s’està estalviant: s’està decidint quina importància té l’educació pública per a qui governa.
I la realitat és evident: per al PP, massa sovint, l’educació pública ha estat més una despesa que una prioritat.
Per això cal continuar alçant la veu. Per les famílies. Pel professorat. Però sobretot pels xiquets i xiquetes que mereixen créixer i aprendre en espais dignes, segurs i humans. Perquè una societat que abandona les seues escoles està abandonant també el seu futur.
