El passat 7 de juliol se’n va anar Pepe Varó. Per a molta gent del Campello, Pepe Varó, el Mestre. Per a mi, a més, el meu cunyat, una persona amb qui vaig compartir família, inquietuds, converses, projectes i una part important de la meua pròpia vida.
Pepe va ser mestre durant pràcticament tota la seua trajectòria professional, però el seu mestratge mai no es va limitar a les parets d’una aula. Ensenyava quan parlava, quan escoltava, quan prenia una decisió i, sobretot, amb la seua manera de comportar-se. Va ser un home treballador, honrat, lleial i polifacètic, capaç d’implicar-se amb la mateixa intensitat en l’educació, l’esport, la família, la política o qualsevol projecte que considerara útil per als altres. El vaig conéixer quan jo encara quasi no alçava dos pams de terra. Va arribar a la família ocupant un lloc molt especial, just al costat de la meua germana. Al principi, amb aquells cabells i aquella barba, no tenia massa clar què havia de pensar d’ell. Coses de xiquet.
Amb el temps vaig descobrir que s’assemblava molt a mon pare. No tant físicament, sinó en els valors, en la responsabilitat, en el compromís i en aquella manera d’entendre que les persones han d’intentar ser coherents amb allò que pensen i defenen. Mon pare ens va deixar massa prompte, però molts d’aquells principis que ell ens havia inculcat també els vaig trobar després en Pepe. Va ser jugador de voleibol en Primera i Divisió d’Honor. A través de l’esport va aconseguir despertar l’afició de molts joves i, especialment, de moltes joves d’aquella època.
Però no sols ensenyava a traure, rebre o rematar. Ens va ensenyar companyonia, esforç, joc en equip i pundonor. Ens va fer entendre que ningú guanya a soles i que el resultat importa, però també importa la manera d’aconseguir-lo. Va començar a ensenyar des de molt jove. Ja donava classes als seus propis companys durant el servei militar a la caserna de Rabassa. Després va ser mestre a les escoles públiques d’Aigües i Busot, i va exercir també al col·legi Rafael Altamira, al Pla de Barraques i a l’Institut Enric Valor del Campello. Per les seues aules van passar diverses generacions de campellers i campelleres. També tots els seus nebots i nebodes, inclosos els meus fills. Molts dels seus alumnes van acabar compartint amb ell, a més de les classes, els equips de voleibol que representaven el nostre poble. Els qui vam viure de prop aquella faceta vam aprendre de la seua sensatesa i ponderació. Vam aprendre a discernir, a valorar les circumstàncies i, fins i tot, a mirar amb una certa condescendència alguns comportaments de pares, mares o alumnes.
Perquè ensenyar no consisteix únicament a transmetre coneixements. També significa comprendre, acompanyar, corregir i saber que darrere de cada persona hi ha una història diferent. Pepe tenia uns principis clars i una profunda consciència social. Aquells valors el van portar també a participar en la política municipal. Va formar part d’aquell grup de persones que va decidir presentar-se a les eleccions locals des del socialisme, pensant i debatent durant dies y dies sobre el futur del Campello. D’aquella etapa també ens va deixar importants aprenentatges.
Quan van considerar que les decisions imposades des d’instàncies superiors no respectaven el projecte local que defenien, ell i els companys/es van ser capaços de mantindre les seues conviccions, fins i tot renunciant a la comoditat d’unes sigles. Es van presentar com a Partit Socialista Independent i van arribar a governar el nostre municipi. Allò no va ser una qüestió de personalismes, sinó de coherència. Amb el temps, van tornar al Partit Socialista, però van demostrar que la lleialtat a unes idees no sempre consisteix a obeir. De vegades, significa precisament defendre-les quan resulta més difícil fer-ho. Pepe va abandonar durant un temps la política activa i va tornar a les seues classes.
Tanmateix, mai no va deixar d’interessar-se pel Campello, de conversar amb antics companys i de buscar propostes sensates, útils i realitzables per al municipi. Anys després vaig ser jo qui va pujar a sa casa per a demanar-li que tornara. Sabia perfectament que tornar significava perdre tranquil·litat personal i familiar, perquè la política pot arribar a ser profundament ingrata. Tot i això, va acceptar encapçalar una nova candidatura en les eleccions municipals de 2011.
També aleshores va actuar amb honradesa, honestedat i decòrum, situant la institució i l’interés del poble per damunt de qualsevol altra consideració. Ho va fer amb criteri, prudència i sentit comú, tres qualitats que semblen senzilles, però que són extraordinàriament difícils de trobar en la vida pública.
De Pepe vam aprendre que la política no hauria de ser soroll, imposició ni enfrontament permanent. Que la discreció no és debilitat. Que la prudència no significa covardia. I que defendre les pròpies conviccions no obliga a perdre el respecte cap als qui pensen d’una altra manera. Una malaltia cardíaca va acabar apartant-lo definitivament de l’activitat política. Amb la mateixa enteresa amb què havia afrontat altres moments de la seua vida, va anar superant tots els problemes mèdics que van aparéixer. Va poder gaudir d’una jubilació digna i merescuda al costat de la seua família i dels seus amics, assaborint aquella tranquil·litat que tantes vegades havia sacrificat pels altres.
Pepe se n’ha anat amb la mateixa humilitat que va caracteritzar el seu pas entre nosaltres. Se n’ha anat sense fer soroll, però deixant una empremta profunda en la seua família, en els seus amics, en els seus companys i en les generacions d’alumnes que van aprendre amb ell. Alguns mestres ensenyen una assignatura. Altres ensenyen també una manera de viure. Pepe pertanyia a aquests últims. Bon viatge, mestre. Bon vent i mar en calma.
