Divendres passat, 9 de desembre, a les dependències de la Llotja de peix de la Confraria local, va tenir lloc una emotiva trobada entre diversos autèntics ‘llops de mar’, alguns dels quals feia temps que no coincidien, per les singulars circumstàncies de les restriccions de la pandèmia i les pròpies de l’edat.

La proximitat de les festes nadalenques ha propiciat l’encontre d’aquests veterans homes de la mar, convocats per Julià G. Soler, autor del llibre ‘Esplendor i ocàs del Pòsit pescador del Campello’, que es troba en fase d’impressió i prest a publicar-se , i del qual tots ells en són part activa, juntament amb José A. Soler, secretari de la Confraria, també present a l’acte.

En el transcurs d’un dinar de germanor, celebrat a la terrassa de la cantina del port pesquer, es van maridar records inoblidables de la seva època d’embarcats, i enyorances d’un poble del qual queden pocs vestigis relacionats amb la seva activitat professional, tot i haver estat durant prop de dos segles, la principal indústria de la localitat, quan s’amuntegaven a la Penyeta i platja del Carrerlamar més d’un centenar de barques i llaüts de pesca, que ara ocupen les tovalloles dels turistes. Sense oblidar la mitja dotzena de drassanes on construïen els vaixells pesquers d’arrossegament, que es refugiaven al Racó de la Illeta, on ara fondegen una infinitat de iots d’esbarjo.

Tots nonagenaris

Els quatre homes de mar, tots ells superats els noranta anys (i un de pròxim a la centena), van desempolsar el ventall de la nostàlgia i van anar desgranant els seus records, tots amb el denominador comú dels seus viatges a vela a la pesquera del bonítol, a la ‘barra’ de Larraix, a la costa occidental africana; i cadascú amb el guarniment de les seves peculiaritats.

El més ‘jove’, Vicente Fuensanta Esplà, cento el surdo (octubre 1929), com molts altres, després unes dècades a la ‘Mar Gran’ (oceà Atlàntic), per influx familiar es va embarcar en la pesca de ‘badia’, compensant l’estada a la llar, amb la minva dels beneficis econòmics i aquí va concloure la vida laboral.

Per la seva banda, José Esteve Terol, pepe casavella (gener 1929), després de la seva experiència en la pesca del peix blau (cavalla i bonic), es va decidir per estudis de marina mercant, encara que sense arribar a exercir, per decantar la seva tasca professional, com a mestre xarxer, a l’apartat d’armat bous de pesca, fins a complir la seva edat de retirada.

Gregorio Soler Galvañ, gargori delpòsit, (juliol 1928), és l’únic l’existència del qual no va transcórrer entre estatxes i motors, ja que el 1942 va entrar com a auxiliar a, el llavors Pòsit de Pescadors, i com a secretari de la centenària institució es va jubilar, després de 45 anys de serveis i una medalla del Treball, en el seu haver.

Pel que fa al més veterà, Rafael Galvañ Esplà, rafel felip, (juliol 1925), va repartir la seva vida de mariner entre les èpoques del peix salat i el fresc amb gel, sense haver experimentat la refrigeració, ja que, igualment, per influx conjugal, va abandonar la mar per buscar-se la vida a terra.

Tot i l’avançada edat de tots ells, la seva vitalitat i bona dialèctica van causar admiració a la resta de comensals, que es trobaven a la terrassa de la cantina de la llotja, lloc de retrobament dels que enyoren aquells temps passats.